La història d’un escriptor rus

“Tens por de la mort?” Li van preguntar a l’escriptor rus Alexander Solzhenitsyn, en una entrevista per al diari Spiegel.

Alexander va respondre “No, ara ja no tinc por a la mort. Quan era jove, la mort del meu pare em va afectar molt – ell va morir als vint-i-set anys – i jo tenia por de morir abans de fer realitat els meus projectes literaris. Però, al voltant dels 40 anys, la meva actitud davant la mort es va transformar. Crec que la mort és natural, però de cap manera representa la fi, encara que és un moment important de la vida.”

El 3 d’agost del 2008, Alexander va morir. Li va fallar el cor. Tenia vuitanta-nou anys. La vida d’Alexander Solzhenitsyn no va ser fàcil. Va suportar la pobresa, va estar tancat a la presó, va viure a l’exili i va patir càncer. Va lluitar en la clandestinitat contra l’opressió política al seu país d’origen, Rússia. Però a pesar de la duresa de la vida que li va tocar viure, va escriure i descriure meravellosament i amb honestedat les seves experiències i les del seu país.

Avui el centre d’atenció d’Aprenem són la vida i l’obra d’Alexander Solzhenitsyn.

Alexander Solzhenitsyn no va començar com escriptor. Va començar a treballar de mestre. Durant la Segona Guerra Mundial, va servir d’oficial d’armes per al govern soviètic de Rússia. I va guanyar dues medalles pel seu coratge.

No obstant això, al febrer de 1945, abans de la fi de la guerra, Alexander va ser detingut. El govern va descobrir una carta que havia escrit a un amic seu. En aquesta carta parlava irrespectuosament d’Stalin, cap d’estat del govern soviètic. Quan Alexander va ser detingut, la policia li va trobar altres escrits i històries que tenia amagades. El van acusar d’oposar-se al govern soviètic. El govern el va condemnar a vuit anys de treballs forçats en un camp de treball soviètic, o Gulag.

El sistema penitenciari Gulag era molt dur per als presos. Els presos estaven mal alimentats, rebien una atenció mèdica deficitària i obligats a treballs forçats molt durs. Sovint, una condemna a treballs forçats significava la mort segura. Alexander va suportar durant vuit anys aquest captiveri en tres camps de treballs diferents i va viure experiències molt difícils.

A la seva entrevista a l’Spiegel, Alexander va dir que mai va deixar d’escriure.

Va explicar: “Quan estava al gulag, de vegades, fins i tot escrivia a les parets de pedra. Acostumava a escriure en petits trossets de paper, memoritzava el text i destruïa els escrits.”

Durant el seu internament en el tercer camp de treball, Alexander va desenvolupar un tumor d’estómac. Aquest tumor sovint s’associava al càncer. Alexander va rebre tractament, però no per al càncer. Quan Alexander va acabar els vuit anys de reclusió al Gulag, en comptes de ser alliberat, va ser desterrat al Kazakhstan. Va viure a l’exili durant tres anys. Durant aquest temps el seu càncer va empitjorar. Alexander va escriure sobre aquest tema quan va acceptar el Premi Nobel de Literatura, l’any 1970.

Alexander va explicar: “A finals de 1953, jo estava molt a prop de la mort. No podia menjar, no podia dormir i estava molt afectat pel tumor. No obstant això, vaig poder acudir a un centre mèdic especialitzat en el tractament del càncer, a Taixkent, on, finalment em vaig curar l’any 1954.”

Durant el temps d’exili i a pesar d’estar molt malalt, Alexander continuava escrivint clandestinament. Escrivia sobre les seves experiències, malgrat que sabia que era molt arriscat. Sabia que si el descobrien el condemnarien novament. Per aquest motiu, ell creia que el seus escrits no es publicarien mai, o al menys no els veuria publicats.

A mesura que passaven els anys, escriure clandestinament li resultava molt feixuc. Ens va confessar que el més dur era no poder compartir les seves obres amb altres escriptors.

L’any 1956, un tribunal militar va decidir que Alexander Solzhenitsyn podia tornar a la Unió Soviètica. I l’any 1961, el Partit Comunista va suavitzar les seves lleis sobre les publicacions literàries. L’any 1962, es publicà el primer llibre d’Alexander Un dia en la vida d’Ivan Denisovitx. En aquest llibre explica les seves pròpies experiències al Gulag. Va ser aquest llibre el que li va donar fama.
Va explicar al món les calamitats dels camps de treball en descriure el primer dia d’un presoner al camp.

Alexander continuà tenint dificultats per publicar la seva obra. Els seus dos següents llibres, El primer cercle i La sala del càncer, estan basats en les seves experiències amb el càncer durant l’exili. A la Unió Soviètica, la policia secreta li confiscà aquests escrits. No obstant això, l’any 1968, finalment els seus llibres foren publicats a Anglaterra i a l’Europa Occidental.

L’any 1970, Alexander va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Va ser un honor sorprenent i extraordinari. Però Alexander no va poder viatjar a recollir el premi. Alexander temia que si sortia de la Unió Soviètica, el govern no li permetria tornar al seu país.

L’any 1973, Alexander va decidir publicar un altre llibre sobre la seva experiència al Gulag. El llibre L’Arxipèlag Gulag el va tenir amagat de les autoritats soviètiques durant molt de temps. És una sèrie de tres llibres sobre el sistema penitenciari soviètic en camps de treball forçat. Als llibres s’expliquen històries reals sobre la vida dels presoners. I es descriu, amb tot luxe de detalls, com funciona el sistema penitenciari soviètic.

Finalment, l’Alexander va publicar L’Arxipèlag Gulag a París, França. Això va permetre entendre als països occidentals com la Unió Soviètica tractava els seus ciutadans dissidents. La difusió d’aquesta versió dels fets va irar al govern soviètic, i l’any 1974, el govern soviètic condemna un altre cop a l’exili a Alexander Solzhenitsyn, i aquesta vegada, va dir que ja no es considerava ciutadà de la Unió Soviètica.

Alexander va viure a Alemanya i a Suïssa abans de traslladar-se als Estats Units. Als EUA va continuar escrivint. Durant més de disset anys, va treballar en una història, en quatre parts, sobre la Revolució Russa, titulada La Roda Roja. I mentre va viure als Estats Units, va continuar publicant els seus escrits. Però, Alexander mai no va ser feliç als Estats Units, sabia que la vida era molt dura per als seus compatriotes.

L’any 1990, els canvis en la política de la Unió Soviètica van fer possible que Alexander pogués recuperar la ciutadania soviètica. Encara que no va tornar al seu país en aquest moment. No estava d’acord amb el govern del seu país.

L’any 1991, va produir-se la desfeta del govern comunista de la Unió Soviètica. La Unió Soviètica es va transformar en un conjunt de països independents. I l’any 1994, finalment, Alexander va tornar al seu país d’origen, Rússia.

A Moscou, Alexander va continuar escrivint fins que va morir. No tothom està d’acord amb Alexander Solzhenitsyn. De fet, a molta gent no li agradava ni com a persona ni el que va escriure. Però ell sabia que calia fer saber al món el que va viure com a dissident. I la seva força i coratge han inspirat a molta gent arreu del món.

El text és una traducció de “The Story of a Russian Writer” amb el permís de Spotlightradio.
La traducció i adaptació d’aquests text han estat a càrrec de la Sophia Blasco i de l’Oriol López.

Organitza: Aprenem Idiomes
aprenem@gmail.com
Sophia Blasco Castell, coordinadora

Coach personal

Arxivat a Materials de català
%d bloggers like this: